En moltes ocasions havia llegit  textos sobre la importància que té el contacte físic en els nadons. Autors com Winnicott, per exemple, ho creuen necessari per a un bon desenvolupament físic i emocional. I, ara que he estat mare, sóc conscient d'aquesta necessitat que tenen els nadons de ser acariciats. De fet, no podrien viure sense les nostres carícies. Les necessiten per conèixer els límits del seu cos, per investir-lo d'una identitat pròpia, per sentir-se segurs d'ells mateixos i protegits i, sobretot, per saber-se estimats i acceptats, amb tots els aspectes positius que això comporta.

És significatiu que, tot i saber la importància d'aquest contacte corporal per al desenvolupament infantil i per a tots els humans en general, aquestes carícies s'acabin a l'adolescència.

L'adolescència és una de les etapes més difícils per les quals passem les persones. La revolució física i mental és enorme. Hi ha dificultats per reconèixer el propi cos i la manera de ser. De fet, penso que si els adults haguéssim de passar per un fenomen semblant a l'adolescència, no ho superaríem.

Ateses aquestes característiques, les carícies em fan pensar que són igual de necessàries que en els nadons per a les mateixes conseqüències positives que he anomenat abans. Però, en canvi, en aquesta etapa disminuïm les carícies, per pudor, per por, per les mateixes barreres que marquen els adolescents , etc. Just en el moment en què ells més necessiten acceptar el seu cos pels canvis que aquest pateix i reconèixer-lo com a propi, en el moment en què la seva identitat està en ple trasbals, en què no saben qui són ni qui esdevindran, en què estan atemorits per aquest "no saber", nosaltres, els adults, els seus guies, deixem d'acariciar-los.

Si aconseguim vèncer aquestes barreres i entrar en contacte físic (una abraçada, una mà a l'espatlla...) amb un adolescent, sentirem com ell/ella es relaxa i nosaltres ens hi sentim més propers.

En el meu treball amb adolescents usava el contacte físic com a eina terapèutica. Em servia per donar-los seguretat, per fer-los saber que estàs allà per ells i que t'importen. D'aquesta manera, em sentien a prop i, alhora, a mi em feia sentir més tranquil·la amb ells/elles, més unida a la seva realitat.