Gran part de les dones, si tot va bé, posseeixen la capacitat biològica de ser mares. Aquesta capacitat es va desenvolupant i, en la pubertat, normalment, l'organisme femení arriba a la maduració necessària per a la maternitat. Si bé, la majoria de dones necessiten més temps per aconseguir la maduresa psicològica i emocional suficient com per desitjar, i que sigui possible, tenir un fill.

El desig de ser mare, es manifesta des de molt aviat en les nenes. L'experiència en tots nosaltres de tenir una mare (o algú que la substitueixi en la funció materna), de ser cuidats i atesos en les necessitats bàsiques que ens asseguren el creixement i la vida, crea una forta identificació amb la mare, que en la nena s'expressa en el desig intens de ser també "una mamà" i de tenir fills "com a mamà". Ja en nenes molt petites és fàcil observar en els seus jocs aquesta identificació, i no sols com un factor cultural.

Per ser mare és imprescindible la unió amb un home, un pare. Gràcies a aquesta unió, la nena també anhelarà com a mare, estimar i ser estimada per un home, el pare, i posteriorment unir-se, ella mateixa, a un home, pare dels seus fills.

Aquesta capacitat de generar vida i de tenir cura del seu bon desenvolupament és el que podríem anomenar la capacitat de ser mare. És quelcom, per tant, que parteix de la possibilitat biològica de donar vida a un ésser, però que inclou com a aspecte fonamental, la capacitat de cuidar i ajudar al desenvolupament saludable, al benestar i al creixement de la vida. I tot això es desplega en la relació amb els fills, com a mitjà privilegiat d'anar vivint i desenvolupant aquesta capacitat. Ser mare i fer-se mare a través de l'experiència.

Si bé ser mare és una capacitat exclusiva de la dona, tot ésser humà posseeix i pot desenvolupar aspectes creatius, generadors de vida i de cures, que poden materialitzar-se en distintes àrees de la vida, fent-nos sentir fèrtils i fecunds.