El naixement d'un bebè sempre serà per a una parella una novetat, un descobriment a inventar i crear en el nus de les xarxes afectives, xarxes que es construeixen i es teixeixen a través del temps. Aquests llaços es teixeixen a través dels encontres i desencontres entre el nen i l'altre: la mare, el pare. Després del  període de gestació, la majoria dels pares tenen la sensació d'estar-hi disposats emocionalment i es troben desitjosos de conèixer el bebè, fins aquest moment només imaginat. Quan neix, el bebè esperat i desitjat es materialitza.

En néixer el bebè sempre es produeix una diferència, un desencontre, ja que mai coincideixen de forma total el nounat amb el nen ideal imaginat durant l'embaràs. Hi ha un temps d'adaptació en què s'han de donar nous significats.

Aquest és un dels grans problemes amb què es troben els pares de nens discapacitats. El nen real serà sempre confrontat amb el nen ideal  anticipat i, paradoxalment, la pèrdua d'aquest fill ideal a la seva ment és el que possibilitarà el retrobament dels pares amb el fill nascut, més enllà de la discapacitat de què és portador, alhora que el traurà de l'anonimat en què l'etiqueta del diagnòstic l'havia col·locat. El fill ha de recuperar el seu espai com a fill, el que li correspon i en el qual quedi dipositada la confiança bàsica en les seves possibilitats de creixement, una confiança que tot nen necessita per poder créixer.

A l'inici, quan els pares acaben de rebre el diagnòstic de l'afectació del seu fill, els és difícil realitzar aquest difícil treball intern, el que suposa atendre la confusió en el seu pensament i el dolor en les seves emocions i sentiments. Per això, l'ajuda del professional en Atenció Primerenca que acompanya, atén i cuida d'una família que es troba patint profundament, representa el suport necessari per poder veure d'una altra manera el nou fill a qui els pares han de descobrir. Mostrar als pares les competències del seu bebè i descobrir possibilitats de creixement ajuda a aquests pares a emprendre el camí de recuperació de les seves funcions i aturin  poder donar significat a la nova imatge del seu fill i els comportaments que ofereix. Aquestes competències, avui dia anomenades resiliència, ens mostren que hi ha nens que arriben a trobar camins viables que els permeten créixer malgrat patir circumstàncies molt difícils. Se'ns diu que hi ha esperança en un futur possible malgrat les dificultats, però la societat ha d'afavorir aquestes competències i promoure una major atenció als nens amb dificultats i a les seves famílies.