El desenvolupament meravellós de la tecnologia permet que molts puguin accedir immediatament a la informació, la possibilitat d'aconseguir a l'instant allò que hom desitja, només prement una tecla. D'altra banda, hi ha força pares i educadors que argumenten, com un motiu per a satisfer els infants, el fet que els nens puguin tenir, si més no, allò que ells no pogueren perquè visqueren en moments de major precarietat i menys recursos. El cras error està en creure que satisfer totes les expectatives és educatiu i que educar amb vista a obtenir un èxit vistós i triomfant no passa una desagradable factura.

En efecte, un altre repte de la societat actual té l'origen en la necessitat d'ensenyar a conviure amb el desig, no sempre aconseguit, d'integrar la frustració i d'aprendre del fracàs.

En el fons, l'educació tanatològica, present en alguns llocs, suposa el coratge d'acceptar que la pèrdua, el fracàs, la vulnerabilitat, el límit i la mort formen part de la vida. Viure a cegues no pot ser saludable. Educar ignorant que el límit forma part de la vida, com també el forma el fracàs, és caure en una educació que portarà a la immaduresa.

En el fons, no es tracta, ni més ni menys, que educar a ser fidels a la realitat mateixa i a la creativitat responsable.

Si educar significa acompanyar a desenvolupar les facultats intel·lectuals, emocionals, afectives i morals d'una persona, els formadors i educadors hauran de tenir les competències que desitgen veure néixer i créixer en els educands.

Els formadors que només parlen, però que actuen d'una manera contradictòria, boicotegen el missatge mateix que pretenen transmetre.

Quan es tracta d'ensenyar, de generar salut mitjançant l'educació, la via del testimoni, obert sempre a la creativitat i al canvi que es produeix en el diàleg, és la privilegiada. Per això, ser un bon educador es converteix en ser un bon "company d'aprenentatge", perquè la veritat i la bondat neixen en la trobada interpersonal, i la persona es fa en la relació.