Hi ha un gran nombre de nens, i fins i tot joves, que de nit mullen el llit de forma habitual, un trastorn que, en la majoria de les ocasions, obeeix a factors psicològics.

Aquesta pertorbació (anomenada enuresi nocturna) pressuposa que, malgrat existeix un domini de les funcions vegetatives, el nen no deixa de mullar el llit, i si deixa de fer-ho durant un temps el problema reapareix de nou coincidint moltes vegades amb moments crítics de la seva evolució, com el naixement d'un germà, l'inici de l'escola o la separació dels pares.

L'enuresi nocturna és símptoma d'un trastorn en el desenvolupament evolutiu, indicatiu que alguna cosa està succeint en el món interior del nen.

Es produeix durant la nit, quan el nen està adormit i relaxat, i per tant el control de la consciència es troba disminuït. El nen manifesta els impulsos i desitjos que no ha pogut resoldre o expressar durant el transcurs del dia. Les causes poden ser moltes i variades; només l'estudi psicològic detallat de cada nen en particular ens ajudarà a comprendre els motius que provoquen aquestes manifestacions.

A alguns pares els resulta difícil ser tolerants davant el fill enurètic i més quan el petit va fent-se gran. Suposen que el seu fill ha adquirit un mal hàbit o una mania, en lloc de pensar que el nen enurètic és el primer sorprès: no entén el perquè de la seva incontinència, i això li produeix confusió i canvis de caràcter.

Tot nen que de nit mulla el llit pateix, perquè és un fet que s'escapa del seu control i, per tant, no pot evitar-lo per molt que ho desitgi, i malgrat totes les explicacions i els raonaments que se li donin. Se sent avergonyit i desitja mantenir-lo en el més estricte secret. Si els que el rodegen el castiguen o ridiculitzen, això agreujarà el problema. El nen que es fa pipí al llit mereix una atenció particular dels seus pares, ja que ens està comunicant quelcom de si mateix que no pot expressar d'una altra manera. Es tracta d'una avís que està patint un trastorn i necessita ajuda, ja que ell és incapaç de resoldre'l per si mateix.

És important que el nen rebi dels seus pares la seguretat i l'afecte necessaris que li permetin expressar els seus sentiments d'una forma més adequada. Si amb això no és suficient, caldrà buscar ajuda psicològica i adoptar les mesures terapèutiques convenients per a la seva bona resolució.

Adaptació del capítol "El niño que moja la cama", Núria Fillat  del llibre Guía para la Salud emocional del niño. Ediciones Medici. Barcelona, 2000.