Que els nens tinguin por no sorprèn ningú perquè és un sentiment universal que tots tenim, en més o menys grau, i és necessari per a sobreviure. Trobem natural, i fins i tot sa, que el nen senti por en algunes situacions, però quan no hi ha un motiu real, ens és més difícil d'entendre.

El nadó ja experimenta por i pot expressar-la de moltes maneres. S'espanta i plora quan sent un soroll fort, o quan se'l deixa bruscament i se sent insegur. Però el nadó no només experimenta por per la seva seguretat física, a causa de factors externs, sinó també pel seu món intern, és a dir, per les seves fantasies i emocions. Al principi de la seva vida, no discrimina suficientment entre la seva imaginació i el món exterior, i les seves pors es barregen per la qual cosa són molt intenses. Al voltant dels vuit mesos, el nen passa una etapa en què sent por quan veu altres cares que no es corresponen amb la de la seva mare o éssers coneguts: té autèntica por a perdre la seva mare.

Quan no la veu, el nadó té por que hagi desaparegut per la força dels sentiments contradictoris que sent cap a ella. Té por d'haver-li fet mal, en la fantasia, per la intensitat de l'enuig que cohabita en ell, juntament amb un intens amor cap a ella. Però amb la presència afectuosa de la mare, el nadó recupera novament la calma i la confiança en ella, i la por disminueix o desapareix. Aquesta por indica també que el nen pot diferenciar ja els seus familiars dels qui no ho són. Distingeix la seva mare com a algú diferent a ell i es preocupa no només de la seva pròpia seguretat, sinó també de la d'ella.

A mesura que el nen va desenvolupant-se, pot diferenciar perfectament els seus sentiments dels dels altres, així com el que correspon a la seva fantasia i el que correspon a la realitat externa. Pot localitzar on és el risc, el perill, l'enuig, i el que li dóna seguretat en si mateix. Com a conseqüència, la por decreix.

Però moltes vegades no succeeix així, i apareixen diverses pors difícils de controlar per part seva, que van desapareixent a mesura que el nen adquireix més confiança en si mateix. Sovint es tracta d'un temor passatger, coincident moltes vegades amb un moment de canvi. Demostra com de difícil li resulta enfrontar-se al seu món: diferents experiències, aprenentatges, relacions, per al qual necessita temps. En aquest cas, el nen necessita molt suport dels adults que el rodegen (pares, professors) que l'ajudin a afrontar les seves pors i a seguir endavant.

Adaptació de l'article: El niño tiene miedo, de Núria Fillat (Guía para la salud emocional del niño, ed. Medici)