La comunicació no verbal és fonamental en els processos de relació entre les persones; de fet, algun antropòleg considera que el 60% de la nostra comunicació és no verbal. Alguns senyals del nostre cos poden ser innats (com el somriure, que s'ha comprovat que el fan fins i tot els nens sords i cecs) i altres gestos o postures s'aprenen de les persones que ens envolten i poden ser diferents segons les cultures. Per exemple, en algunes cultures les persones se saluden mitjançant algun tipus de contacte físic, com una encaixada de mans, petons o una abraçada, però hi ha altres cultures en què la salutació no admet aquests contactes.

El coneixement de la comunicació no verbal és una habilitat que enriqueix les nostres relacions i té molt a veure amb les nostres emocions i amb els trets de la nostra personalitat i de les nostres actituds. És important aprendre a interpretar els senyals no verbals que emeten els altres i també saber comunicar adequadament, mitjançant el nostre cos, el que volem expressar. Cal treballar la percepció d'aquests senyals diversos, tot educant la nostra sensibilitat; també cal aprendre a interpretar i emetre certs missatges amb intencions diverses, tot tenint en compte la complexitat d'aquest món comunicatiu.

La comunicació no verbal és una realitat complexa que inclou àmbits diversos, entre els quals destaca el comportament cinèsic. Aquest àmbit es defineix pels gestos, els moviments corporals, les expressions facials (com el somriure), la conducta dels ulls (la mirada o la dilatació de la pupil·la) o la postura corporal que adoptem en cada situació comunicativa.

Un altre àmbit no verbal és el que s'anomena parallenguatge, que inclou elements de la veu, com el ritme i l'articulació de la dicció, el volum i el to (greu o agut) de la veu, els sons que no són paraules (com el riure o plorar, sospirs o badalls) i també els silencis o pauses quan parlem.

La comunicació no verbal també inclou l'àmbit de la proxèmica, és a dir, la influència de l'espai en les relacions entre les persones. L'estudi de la proxèmica s'ocupa, per una banda, de l'espai personal (per exemple, la distància entre les persones en les converses i com pot variar aquesta distància en funció de les relacions de poder, culturals o personals) i, per l'altra, de la conducta territorial humana (l'espai que necessiten les persones, o els dissenys arquitectònics i la seva influència en les relacions humanes).Finalment, hi ha altres elements de la nostra persona que també són molt comunicatius, com certs productes o objectes que ens posem: cosmètics i perfums, roba, ulleres, joies i altres ornaments (pírcings, per exemple).

Com veiem, hi ha tot un món comunicatiu al voltant de les paraules que marca profundament les relacions que tenim amb les altres persones.