La parella i el seu temps escombraria
La nostra parella, se suposa, és la persona que més estimem. O, en tot cas, l’ésser que ens suporta amb major intensitat i al que ens acollim amb major assiduïtat.
|
|
|
|
Els pares o els fills formen un cor de presència vital més o menys variable, però la parella constitueix, per antonomàsia, i, tal com se li diu, la «vida meva».Aquesta «vida», però, ja no és el que era i, no tan sols perquè el personatge s’espatlli amb el pas del temps, sinó perquè, diària i sistemàticament, se la perjudica amb els modes de vida vigents.
Com a conseqüència del programa general de feina i descans, la parella només es retroba en el moment del dia en què pitjor es troba, física i psíquicament, cadascun d’ells. Els amants es diuen adéu al matí amb un breu comiat i es reuneixen en acabar el dia, amb les forces disminuïdes, carregats de possibles contrarietats laborals i problemes no resolts, més predisposats, llavors, al descans, el silenci i l’oblit que a l’enrenou de les criatures i, sobretot, a sumar les dificultats i els conflictes de l’altre, que ve, ell també, amb el cansament acumulat, o, pitjor encara, de mal humor. ¿Com no preveure que es generaran tensions o que serà indispensable una dosi suplementària de paciència, d’afecte i d’equilibri, extreta dels fons, per protegir la relació?
En aquestes circumstàncies, difícils i reiterades, l’amor va i ve, flota o decau sense que es pugui arribar a saber si en altres condicions hauria millorat substancialment la seva evolució. L’actual període de durada de les unions s’ha abaixat a una mitjana de set anys, i la tendència va cap a una retallada persistent dels terminis. Tots dos subjectes de la relació es carbonitzen en uns fogons que no depenen tant de llur il·lusió canviant –encara que també–, com de la dificultat per assumir comunitàriament dues vides en condicions dolentíssimes. Perquè, de fet, el temps efectiu en què aquesta comunitat podria construir-se i reforçar-se coincideix gairebé sempre amb un temps escombraria, les hores d’un dia desgastat i on, tant la passió com l’atenció i l’ànim, perviuen a mig gas.
¿Com assistir, per exemple, de manera apropiada a l’adversitat de l’altre si les pròpies capacitats es troben, llavors, a aquella hora, reclamant assistència? L’important coalició de parella, en tant que base amorosa i defensiva cap a l’exterior, s’esquerda, inevitablement, amb el fracàs de l’impossible auxili mutu durant aquestes penoses restes del dia.
Restes de mala qualitat o de minsa substància que, quotidianament, intercanvien els personatges de l’amor i pel seu lamentable anar i venir, l’amor perd elasticitat, imaginació i envergadura. Estimar-se, de la mateixa manera que ser feliç, exigeix una feina, una aplicació i una disciplina, perquè la vida a dos constitueix una de les tasques més complexes, si hom aspira a gaudir-ne. Es tracta, en definitiva, d’un ofici –com deien les mares– tant o més difícil que el càrrec laboral, i tant o més necessitat de dedicació, voluntat, intel·ligència, reflexió i astúcia.
Estimar-se a l’engròs desemboca sempre en un amor de baix preu, un amor que necessàriament es va rebaixant. Estimar-se, en canvi, al detall, minuciosament, recíprocament i en alerta respecte a l’argument de l’altre, exigeix temps de primera classe. Però l’ordre de la producció, el repartiment de les tasques domèstiques, el programa general de vida, se semblen, avui en dia, més a un projecte de destrucció i de substitució de l’amor que al seu reforçament. En el fons del dia, com al traster del dia, es desenvolupa la vida particular de la parella. Però, ¿quan de temps encara podrà sobreviure aquesta biologia en les condicions infames del medi? ¿Quan de temps encara continuarà respirant amor aquest petit recinte on es concentren les toxines del dia?
Efectivament, no serà tant que l’altre ha arribat a decebre’ns, com que ha deixat de «servir-nos». Ha deixat de ser funcional per ajudar-nos, entendre’ns, estimar-nos, establir complicitats, però, en bona mesura, perquè els seus recursos, els seus desitjos i, fins i tot, el seu caràcter, han estat absorbits per un paisatge escàs. El paisatge gastat de cada dia on ja serà difícil actuar de manera creativa i l’àmbit residual del qual serà el dipòsit del dolor o el lloc on s’aboquen especialment les escombraries.
Vicente Verdú
EL PAÍS, secció de Societat (21/03/2008 )
|
|
|
|
|
<< Tornar al llistat d'actualitat
|
Qui som
