l'adolescència s'ha prolongat: els nens
deixen de ser nens abans
i els adolescents deixen de
ser adolescents més tard

El problema no està en l'adolescent,
el problema està en
la prolongació de l'adolescència

En aquesta pèrdua de responsabilitats hi ha una pèrdua de valors?
És evident. Crec que la societat actual és una societat que, per moltes raons, té dificultat a adoptar autoresponsabilitats en major grau que la societat de fa 30 o 40 anys. En primer lloc, perquè la societat de fa 30 o 40 anys tenia un objectiu, canviar la societat, era una utopia, hi havia una pretensió de coneixement científic i, de sobte, ens adonem que aquest coneixement científic ens porta a la guerra i, per a sorpresa de la gent, la religió continua estant present… aquesta és una societat que ha crescut enmig dels drets, però no dels deures, a partir d'aquest moment es crea la societat del benestar i hi ha una real delegació de responsabilitats en la llei, en la norma, i llavors volem resoldre-ho tot a través de la llei i la norma en comptes d'assumir cadascú les responsabilitats en la part que ens correspon. Això és totalment il·lusori en la societat actual. Les normes suplanten les responsabilitats personals.

aquesta és una societat que
ha crescut enmig dels drets,
però no dels deures

volem resoldre-ho tot a través
de la llei i la norma en comptes
d'assumir cadascú les responsabilitats
en la part que ens correspon

Quins són els valors que caldria promoure a la societat?
La racionalitat. Penso que ens movem excessivament pel criteri de l'emoció i, sense caure en el racionalisme absolut, necessitem introduir el principi de racionalitat a la presa de decisions. Això va molt lligat a un altre valor, el de la competència. La racionalitat exigeix una competència personal, que passa, en la meva opinió, per saber aprendre a aprendre. Això vol dir ser capaç de fer les preguntes pertinents, ser capaç de buscar les eines per respondre-les i ser capaç d'exposar-les de manera contrastada i amb una capacitat de justificació ètica.

Al costat d'aquests valors, situa el de l'espiritualitat.
Crec que en un món globalitzat com l'actual hem de saber veure d'una altra manera el fenomen religiós. Ha d'haver-hi una certa obertura al tema de l'espiritualitat, tant per part de creients com de no creients, que tingui com a punt de confluència el respecte a la persona humana.

És més difícil ser pare ara que fa 30 anys?
Jo diria que fins ara ha estat educant bàsicament la mare perquè ha estat la persona que ha estat en contacte continu amb els fills a casa. El pare, certament, ha educat una mica, però molt poc, el pare no ha estat a casa. Ara el que passa és que hi ha més exigència en l'educació, se'ls demana molt més del que se'ls demanava fa alguns anys. També avui la societat és mes oberta en el sentit que les possibilitats que té un individu estan molt més obertes que les que teníem fa 40 anys, abans naixies en una família X i se sabia el teu futur i a on arribaries, això se sabia, avui no. Avui està tot molt més obert, el fill d'un operari pot arribar a ser catedràtic d'universitat… sumat a això, avui hi ha molts més agents de socialització, abans n'hi havia menys i molt normatius: hi havia l'església, l'escola i la família.

avui hi ha molts més agents
de socialització, abans n'hi
havia menys i molt normatius:
hi havia l'església, l'escola i la família.

I això és pitjor?
És més difícil… avui en dia cadascú ha de fer-se la seva pròpia educació. Imagina't, a la Universitat de Deusto estem parlant d'un aprenentatge autònom i responsable… això és terrible. Ara ja no es tracta de bons professors que transmetin una bona pedagogia, ara es tracta que l'alumne ha de ser capaç de fer un aprenentatge autònom i responsable… això és molt més complicat.

Com relacionaries amics, família i escola?
La família és l'eix central en els primers deu anys de la vida. A partir d'aquí no és que el grup d'amics suplanti la família, pot haver-hi moments de confrontació amb la família o de suplantació, als pares ens costa moltíssim acceptar una cosa i és que els fills, si són sans i els hem educat bé, se n'han d'anar de casa, s'han de separar de nosaltres i això és molt dur, fer-se a la idea que els teus fills ja no necessiten de tu.

Quin tipus de conversa tenen els fills amb els seus pares?
Les converses dels pares amb els seus fills es mouen entre l'excepcionalitat i la banalitat. Sospito que, en moltes famílies, falta la comunicació prolongada de certa profunditat i tranquil·litat, la que denominaré conversa de sobretaula. Aquestes sobretaules llargues de cap de setmana en les quals, d'una manera o d'una altra, surt tot. Potser el que falta en els nostres dies és la comunicació fluïda sobre el que succeeix al cercle d'amics, al voltant d'una pel·lícula que tots han vist, un comentari sobre un fet concret d'actualitat que la televisió ha transmès, la declaració d'un polític, d'un artista, un professor...; la immigració, les violències urbanes, etc. Cal parlar, nombroses vegades, molts cops, sobre alguns dubtes, incerteses i, fins i tot, angoixes que senten els nostres fills davant el futur, un futur que ho perceben massa obert, amb dificultats per decidir què és el que volen fer, de debò, amb les seves vides. Això és realment important. No tant 'el que amaguen els fills als seus pares', sinó el que 'no es parla' en la intimitat del cercle familiar. 

I amb els amics?
És sorprenent com avança la importància que els joves concedeixen al grup d'amics. Aquesta realitat és un indicador evident de l'espai privilegiat que ocupen en la socialització juvenil. En efecte, els amics conformen l'espai en què les relacions estan menys formalitzades, són més horitzontals, més pròximes, amb tot


 
enviar a un amic Imprimir